El sistema educatiu republicà i la tasca de la Generalitat de Catalunya

10 de març 2013


Des de la proclamació de la República l’abril del 1931 fins a les primeres eleccions autonòmiques del novembre del 1932 la Generalitat no va tenir cap mena de poder real perquè l’estatut d’autonomia encara no estava aprovat per Madrid. Per aquest motiu tota la tasca que va poder fer en aquesta etapa mentre l’elaboraven va ser planificadora. Molts foren els projectes que elaboraren els impulsors del nou govern amb la participació de les personalitats més il·lustres del país. S’idearen futurs organismes, projectes educatius, estadístiques de la realitat… Malauradament tota aquesta activitat va quedar estroncada amb la retallada definitiva que feren a Madrid: l’article 7è de l’estatut finalment aprovat deixava clar que l’educació seria competència del govern central. La Generalitat només podia crear els seus propis centres educatius pagats amb els seus recursos, si això és el que volia, cosa que podia fer qualsevol organització privada que ho sol·licités i que per tant no era cap concessió. Tota la planificació que s’havia fet fins llavors va quedar en un calaix.

Tot i que Catalunya es va quedar sense la capacitat de legislar sobre l’ensenyament (i amb la impossibilitat d’executar res arran de la migradesa dels seus recursos) d’aquesta època hem de destacar els principis en què creia la Generalitat republicana sobre l’educació. Aquests quedaren reflectits en la primera llei elaborada pel Parlament que fou l’Estatut Interior de Catalunya (una espècie de Constitució interna):

L’ensenyament primari ha de ser obligatori per tota la població i gratuït per tal de garantir-ne l’assistència. A més a més ha de ser impartit en la llengua del país: el català. Ha de transmetre a la futura ciutadania els valors del treball, la llibertat, la justícia social i la solidaritat entre humans.
L’ensenyament serà laic en tots els seus graus
Aquells estudiants més aptes mancats de recursos propis la Generalitat s’ha de comprometre a pagar els seus estudis en tots els seus graus
Cal respectar la llibertat de càtedra
La Generalitat s’ha de comprometre a salvaguardar l’existència i l’obra de les organitzacions privades que contribueixen al progrés dels estudis i a la formació espiritual del poble català



Etapes

L’època republicana va durar uns vuit anys. Però cal tenir molt present que en cap moment, des de l’abril del 1931 en què es proclama la República (a Barcelona es proclamà la República Catalana, que va haver de ser retirada dies després per acceptar una autonomia) fins el final de la mateixa Guerra Civil, es va estabilitzar la vida política ni al Parlament de Catalunya, ni al carrer i encara menys al Congrés de Diputats. Per començar el Congrés va aprovar un estatut que en res s’assemblava a l’Estatut de Núria que havia estat aprovat aclaparadorament pels catalans, quan foren convocats en un plebiscit, i pels municipis; de tant retallat que estava. Entre moltes altres coses, la Generalitat es quedava sense la competència exclusiva en educació. No podia legislar ni executar en aquesta matèria.




Bienni reformista (setembre 1932 – novembre 1933)

L’Estatut retallat del 1932 només permetia que, si la Generalitat s’entossudia a fer escoles pròpies, que les fes: però amb els seus propis diners. Com que també s’havia retallat la competència en hisenda la capacitat de la Generalitat de crear un sistema alternatiu era nul·la en termes pràctics. A més a més aquesta magre possibilitat cal no confondre-la amb un concessió de Madrid, ja que la possibilitat de crear una escola la tenia qualsevol institució privada i per tant senzillament reafirmava una pràctica que s’havia anat donant des de feia temps.

Així doncs era el Ministeri d’Instrucció Pública (Ensenyament) del Govern Central el responsable de la política educativa a tot l’estat. N’era el ministre el tortosí Marcel·lí Domingo que va engegar un ambiciós pla per acabar amb l’analfabetisme i per sostreure a l’Església el seu poder sobre l’educació. Volia fer arribar la formació bàsica a tots els infants creant nous i moderns centres educatius, contractant milers de mestres nous, reformant els vells plans d’estudis, regularitzant els estudis de Magisteri i creant la facultat de Pedagogia… Un altre dels eixos va ser dignificar la figura de la docència i augmentar-ne el salaris. Es van incorporar uns nous principis a les aules catalanes que eren el laïcisme, la coeducació (aules mixtes de nens i nenes) i el bilingüisme (fins llavors el català era bandejat). Fou en aquesta època que al Principat la Generalitat va aconseguir la seva Normal, la Universitat Autònoma i el Decret de Bilingüisme.




Bienni negre (novembre 1933 – febrer 1936)






Lluís Companys






Pompeu Fabra



La victòria dels partits conservadors i l’antirepublicanisme el novembre del 1933 arran de les desavinences entre els programes i les maneres de fer dels partits d’esquerres va significar tot el contrari. No només es van paralitzar totes les reformes iniciades sinó que immediatament el nou Govern Central va voler fer marxa enrere en allò que s’havia avançat. La construcció d’escoles, els nous valors educatius, els nous estudis de magisteri… tot va quedar anul·lat. La tesi que educar el poble podia ser perillós per les minories dirigents i les classes adinerades va tornar al ministeri espanyol, que preferia el model de l’Escola Tradicional. Durant els prop de dos anys que va durar la precària aliança del govern de Lerroux amb els conservadors, nou ministres van passar pel departament, cosa que va accentuar la paràlisi administrativa més que la reorientació política.

Si en el primer bienni des del ministeri hi va haver unes certes condicions respectuoses amb la Generalitat gràcies a la presència d’un català, en aquest es capgirà la situació i tota iniciativa catalana va valer una reacció de boicot per part de Madrid.

I a partir dels Fets d’Octubre del 1934 en què arran de l’entrada de dos ministres de la CEDA al Govern Central esclataren la revolució d’Astúries i l’intent independentista de Barcelona la situació empitjorà. La Generalitat de Companys fou empresonada i l’autonomia catalana suspesa durant un any i mig. Quedaren anul·lats tots els passos fets fins ara com l’autonomia universitària, la del Patronat Escolar de Barcelona, l’autonomia dels Consells Regionals de 1r i 2n Ensenyaments, es suspengué de sou tot el professorat contractat per la Generalitat en diversos centres, es suprimiren els cursos populars de català, i fins i tot s’empresonaren personalitats com Pompeu Fabra, Bosch Gimpera…




Front Popular (febrer 1936 – 1939)






Front d’Esquerres



Amb la victòria a Catalunya del Front d’Esquerres aglutinat per diversos partits al voltant d’ERC el govern de Companys fou immediatament restablert i l’Estatut tornà a entrar en vigor. A Madrid el retorn a la normalitat va consistir en el retorn també de Marcel·lí Domingo al Ministeri d’Instrucció Pública. El primer que féu fou restablir l’autonomia de la Universitat, del Patronat Escolar de Barcelona, etc.

És en aquesta etapa que tant la Generalitat catalana com el Govern Central desplegaren tot el seu potencial per aplicar el seu programa educatiu. Però lògicament l’alçament militar del juliol d’aquell any i el procés revolucionari que vindria després va trastocar el desenvolupament normal de la vida política del país i de l’estat.




L’ensenyament republicà
La Primària



La situació prèvia

No es poden valorar els canvis que es van produir durant el període democràtic si es desconeix de quina situació es partia. Des del 1920 l’escolarització a l’estat espanyol era obligatòria, però això no garantia res en absolut:

No tenim dades totals sobre l’escolarització de nens i nenes a la Catalunya de la primera meitat de la dècada dels anys trenta. Tenim dades de l’assistència als col·legis estatals i de la dels religiosos, però no de les dels col·legis privats no religiosos, que n’hi havia. Sí tenim, però, les dades dels tres tipus de col·legis de la província de Barcelona, que malgrat que no serveix per generalitzar-les per tota Catalunya perquè s’hi concentrava la major part de població i de les ciutats del país, com a mínim permet copsar la magnitud del problema: I és que a la província de Barcelona les dades eren les següents:

L’alumnat a les escoles de la província de Barcelona


Escoles estatals 92.000 alumnes
Escoles privades religioses 48.700 alumnes
Altres escoles privades 56.300 alumnes
Total escolaritzat 197.000 alumnes
Total sense escolaritzar 104.000 alumnes
Salta a la vista l’escandalosa xifra de població en edat escolar que no se la matriculava a cap centre: un 34’5%

Potser a algú li pot semblar que un 65% d’escolars ja era molt per l’època, però cal tenir en compte que la qualitat del que pogués haver après l’alumnat escolaritzat havia de ser forçosament molt baixa. En primer lloc perquè en la majoria dels casos cada mestre era el responsable d’una aula de 50 alumnes (i es coneixen casos de 100 i tot). Per tant les condicions paupèrrimes de tedi i avorriment, la manca d’una atenció personalitzada, l’ús sovint de mètodes tradicionals absurds… impossibilitaven la presència d’una bona estratègia pedagògica per part del mestre. A més a més, amb tanta gent aquest havia d’imposar un fèrria disciplina, empitjorant encara més les condicions d’aprenentatge, ja que com és sabut la imposició és la pitjor de les vies en l’ensenyament. Els càstigs físics eren molt habituals a l’aula. I encara podia empitjorar en el 8% de les escoles catalanes que no tenien aules diferents pels diferents nivells d’aprenentatge, sinó que eren centres amb una única aula a on s’hi encabien totes les edats.




La Veu de Catalunya





Llegim a La Veu de Catalunya del 14 de juliol del 1936 que “En la major part dels pobles… l’escola es troba instal·lada en un barracot infecte. Sense cap condició higiènica, mancada de llum, d’aire, d’alegria, més comparable a una presó que no pas a un lloc que, per principi, ha d’ésser especialment agradable. La pobresa del material escolar ja ho diu tot. Unes taules despintades, coixes, brutes de tinta i trossejades; uns bancs rònecs, estrets, inhospitalaris; per les parets uns cartells fills dels més rudimentaris mètodes pedagògics; uns mapes d’Europa anteriors a la Guerra Gran [1a Guerra Mundial], quan no uns mapes d’Espanya en els quals figuren Cuba i Filipines… Emmarcant tot aquest trist panorama, el mestre…, qui lluitant entre dificultats i manca de mitjans, va sortejant obstacles i inconvenients que una inveterada rutina posa.“.

La qualitat de l’ensenyament primari era tant i tant baixa que la majoria de centres de secundària i de formació professional exigien un examen previ per poder ingressar-hi. El Certificat d’Estudis Primaris no servia per a res, per això sovint aquests centres organitzaven unes “escoles preparatòries” per preparar aquest examen.

No és d’estranyar, doncs, que en aquesta situació l’assistència a classe fos molt baixa. Un 25% de l’alumnat matriculat a l’estat espanyol en realitat no assistia mai a classe. La tendència s’accentuava encara més a partir dels 13-14 anys, perquè llavors era quan començaven a treballar. Per postres, a les zones rurals el treball del camp i la llunyania de l’escola encara dificultaven més l’assistència. De fet la poca mentalització dels pares a nivell general era el primer obstacle. I de totes maneres ni que volguessin no portaven les criatures a l’escola fins els 7-8 anys per la falta de places escolars, privades o públiques.




La feina del ministeri
 





Marcel·lí Domingo



Com ja s’ha dit, les escoles de Catalunya, i per descomptat les de València i Balears, eren competència del Govern Central de la República. Malgrat les moltes il·lusions que s’havia fet la Generalitat, aquesta no podia legislar en l’assumpte de l’educació, ni tampoc tenia els recursos per executar res. En aquells temps era el Ministre d’Instrucció Pública el català Marcel·lí Domingo, que va engegar diversos programes amb els objectiu de construir molts més centres per tal d’escolaritzar la població espanyola, i d’establir una política educativa totalment nova que es diferenciés de les pràctiques tradicionals vigents fins llavors. Tot seguit descrivim les quatre característiques d’aquesta nova política educativa:

Primer de tot, la nova escola republicana s’ha de regir pel sistema comunament conegut aleshores com el de l’escola unificada, una mala traducció de l’alemany Einheitsschule que es popularitzà els anys trenta i que dugué a molts mals entesos. Aquest sistema es basa en el senzill principi que tot l’alumnat és igual i per tant ha de rebre la mateixa educació. Evidentment avui dia sabem que cada individu és un cas singular, però en aquell moment es referien a què els factors de riquesa, classe social, ideologies polítiques, o ideologies religioses no han de condicionar una educació diferent de l’alumnat. És a dir, que els fills de la classe obrera no tenen perquè tenir un educació diferenciada dels fills de la classe burgesa, ja que tots ells seran futurs membres de la ciutadania republicana en igualtat de drets. Però diversos grups de pressió que no acceptaven aquest nou principi igualitari, dels quals va destacar l’Església especialment, van crear confusió sobre el significat de la paraula única, escampant la idea que la República volia instaurar un monopoli educatiu i d’exclusivisme ideològic per acabar eliminant les escoles privades. Salta a la vista la falsedat de l’afirmació ja que, com s’ha dit abans, la República sempre va respectar el dret a la iniciativa de les fundacions privades o de la mateixa Generalitat a crear centres educatius. Un dret que era tradicional en un país en què fins aleshores l’estat no s’havia preocupat de generalitzar un sistema educatiu. I més en un moment en què precisament des del ministeri es volia estendre l’alfabetització entre tota la població, cosa que evidentment no aconseguiria si es posava a tancar escoles.

Pel mateix principi d’escola única per tothom, si les diferències en ideologia religiosa no poden ser motiu per rebre una educació diferent, d’aquí se’n deriva que l’educació ha de ser religiosament neutre. És a dir: laica. Això no vol dir atea, ni anticlerical, com també va voler fer creure l’Església. A la pràctica això volia dir que cap alumne podia ser obligat a cursar religió. De totes maneres el dret a cursar aquesta matèria el tenia tothom, només s’havia de sol·licitar al mestre per escrit. Ell mateix la impartiria si ho volia, o ho delegaria en el rector de la parròquia, el qual faria la classe dins del centre escolar i en horari lectiu (l’alumnat que no la fes es dedicaria a fer classe de manualitats). És més, en cap moment es va prohibir la presència de símbols religiosos a l’aula, sinó que es va deixar a l’elecció del mestre i del conjunt de pares de l’alumnat. De fet, el mestre estava obligat a respectar les creences religioses de l’alumnat. Malgrat tot això, però, per ser justos no podem deslligar la descripció d’aquest principi de la laïcitat sense recordar que sí que es dugueren algunes mesures contra l’Església, la qual havia anat sumant privilegis des de temps immemorials, com fou la prohibició que els ordes religiosos impartissin les classes. L’objectiu era el de respectar precisament el compliment d’aquest principi. I tampoc es pot oblidar la nacionalització de tots els seus centres. Aquests foren els motius de l’agra guerra entre la República i el catolicisme.

També derivava del sistema d’escola unificada el principi de la coeducació, o escola mixta. De la mateixa manera que els fills de totes les classes tenien el dret a rebre la mateixa qualitat educativa, també l’havien de tenir les filles. Però al contrari del que es pensa habitualment, la convivència a la mateixa aula i amb les mateixes matèries de nenes i nens no fou mai establerta universalment per la República espanyola, només va ser contemplada com a possibilitat. Durant el bienni progressista es van fundar algunes escoles mixtes, i algunes de les altres van implantar la coeducació mitjançant un permís del ministeri (es coneixen casos que ni tant sols demanaren permís). En canvi durant el bienni negre es va prohibir explícitament. Només a Catalunya es va implantar la obligatorietat de la coeducació en tot el sistema educatiu durant la Guerra Civil.




Proclamació de la República Catalana



Una característica particular del sistema educatiu espanyol en les zones on hi havia una llengua pròpia diferent del castellà fou el bilingüisme. Algú podria preguntar-se com des del Govern Central es va admetre el principi de l’educació en la llengua pròpia de la gent i després retallar les competències en educació a l’autonomia catalana. Molt senzill: el decret de Bilingüisme fou el primer a promulgar-se des del ministeri d’Instrucció Pública només dues setmanes després de proclamar-se la República pel ministre del govern provisional: el català Marcel·lí Domingo. Més tard el decret seria elevat a llei el novembre d’aquell mateix any. La novetat del bilingüisme en una educació que fins llavors s’havia fet exclusivament en espanyol (a excepció de les iniciatives de l’APEC) consistia en establir únicament la llengua catalana en els centres de pàrvuls i en la primària fins els 8 anys. A partir dels 8 anys s’havia de començar a ensenyar el castellà a l’alumnat gradualment.

Però tot això no deixen de ser declaracions d’intencions. A la dura realitat el Ministeri d’Instrucció Pública es trobava que el primer problema que tenia per solucionar era, com ja s’ha dit, la falta de centres escolars i aules per una població escolar que sobrepassava de llarg el nombre de places disponibles que oferien el sector públic i privat junts. La gran tasca de Marcel·lí Domingo fou precisament planificar i iniciar el Pla de Construccions Escolars. A iniciativa del Govern Central, o dels ajuntament que sol·licitaven una escola (o directament se la feien ells tot demanant una subvenció) es van construir a Catalunya entre el 1931 i el juliol del 1932 1.642 aules, amb capacitat per a 50 alumnes cada una. D’aquestes la meitat es feren només a la província de Barcelona. Pel que fa a aquell 8% d’escoles amb una sola aula per tots els nivells es va treballar per poder fer-hi més classes i distribuir l’alumnat per edats.

Malgrat tot, cal ser conscients que els dèficits estructurals triguen molt a ser solucionats perquè exigeixen una quantitat de recursos sempre astronòmica. Hem de tenir en compte que les 818 aules de la província barcelonina tenien una capacitat de 41.000 places noves, però això representava només un 28% del que feia falta. Certament s’ha de valorar molt positivament aquest impuls d’un govern espanyol que per primera vegada creia en l’educació del poble per fer-ne una ciutadania instruïda i crítica. Però malgrat l’esforç del govern, a aquell ritme de construcció s’haurien trigat 12 anys a solucionar la falta de places. I com sabem la República no va disposar d’aquell temps.


Altres articles d'interès: