Context

10 de març 2013

Què va ser l’Escola Nova


Definició

L’Escola Nova partia del senzill principi de, en paraules del pedagog Narcís Masó, “… saber què és un infant. És saber com es desenvolupa la seva vida i fer que l’ensenyament vagi de cara a les seves necessitats”. Entenia l’infant com un individu amb interessos propis. Aquests interessos esdevenien més ambiciosos i complexos a mida que anava creixent, ja que veien el creixement de les persones com una evolució composta per un seguit de canvis que es donaven per fases. Per tant, creien que l’educació dels infants s’havia de planificar prenent l’alumnat com a centre al qual s’adaptés l’ensenyament. Eren contraris, doncs, que el centre d’atenció fos el contingut de les matèries. Volien aconseguir que l’infant creixés de la manera més naturalment i lliure possible tot seguint els seus propis estímuls: “Per això l’escola nova procura seguir pas a pas els interessos vitals de l’infant, perquè sap que així n’obtindrà la col·laboració”. La feina del professorat consistia en crear les condicions i l’entorn favorable en què l’alumnat s’havia de desenvolupar.

Tenien la verdadera intenció d’adaptar la tasca docent al procés biològic del creixement tot seguint les etapes evolutives de la natura. De fet, un dels objectius de l’Escola Nova era establir unes bases científiques en la pedagogia que l’elevessin a ser una autèntica disciplina amb un mètode específic. Per a això utilitzà els avenços d’una altra disciplina llavors també molt nova, la psicologia moderna d’Adler i Freud.

El joc tenia un paper important en aquesta filosofia, ja que aquest era i és l’interès més important de tots per l’infant i l’adolescent, i per tant l’ús del joc fou un dels mètodes pedagògics més importants per l’Escola Nova: treure profit d’unes activitats agradables per l’alumnat.

El rebuig a l’Escola Tradicional

Cal entendre el sorgiment i èxit d’aquest nou moviment pedagògic que recorria Europa com una reacció a la metodologia arcaica que s’utilitzava en l’escola tradicional. Aquesta es basava en un ús gairebé exclusiu de la memòria com a única eina d’aprenentatge, a banda de l’ús de pràctiques tant poc pedagògiques com els càstigs severs. Les classes magistrals del professorat tradicional no admetien rèplica sinó que exigien silenci i memoritzar la lliçó, sense deixar cap espai a la intervenció de la curiositat que l’alumnat pogués sentir. Estava més preocupada per les disquisicions de lògica abstracta que pel desenvolupament de les facultats del seu alumnat. No cal dir, és clar, que la llengua amb què s’impartia la matèria era exclusivament el castellà, que no era la pròpia de l’alumnat del país.

Masó deia que a l’escola tradicional “Hi ha un saber emmagatzemat en uns llibres que ell [el professor] subministra a petites dosis als seus alumnes sota l’obligació de memoritzar-ho fins a saber-ho al peu de la lletra. L’endemà, la tasca principal és preguntar i posar una puntuació. El dia dels exàmens, els nois, com en una fira de mostres, vénen a exposar la seva mercaderia on hi ha una mica de tot: els rius i muntanyes de la Xina, l’arrel cúbica, el teorema de Pitàgores, el binomi de Newton, la llista dels reis visigòtics, la classificació científica dels insectes, etc.”.

A més a més, el sorgiment de diversos moviments regeneracionistes o directament revolucionaris que posaven en qüestió el sistema de la Restauració (l’obrerisme, el catalanisme, el laïcisme…) va provocar que l’aparell del sistema educatiu estatal reaccionés aferrant-se a les idees tradicionals d’una Espanya indivisible, d’un catolicisme immutable al pas del temps, i d’una família catòlica inflexible; així com demonitzant tot aquell pensament que en diferís.


Una breu crítica actual de l’Escola Nova

Avui dia, el s. XXI, els docents i la societat en general ens mirem l’època dels anys trenta amb un certa admiració que ens fa perdre l’objectivitat. Però és necessari que puntualitzem certes coses per tal que la idealització del passat no ens faci tornar enrere, ja que avui en dia els nostres coneixements són més grans i les nostres tècniques pedagògiques, per tant, també. Per aquest motiu volem fer una crítica lleu d’alguna de les característiques de l’Escola Nova.

Primer de tot, parteix de la tradició rousseauniana, utòpica de per sí, que afirma que les persones (en aquest cas l’alumnat) són bons per naturalesa, la qual cosa no és veritat ja que la concepció del bé i el mal és subjectiva. No hi ha bones persones (així com no n’hi ha de dolentes) ja que la naturalesa no entén pas aquests conceptes humans. Les persones es construeixen a mida que van vivint.

També parteix de la tradició positivista que afirma que les persones estan abocades determinadament al progrés i les ganes de conèixer, la qual cosa l’experiència també ens desmenteix. Pels docents d’aquella època que creien en les bondats de l’Escola Nova, els incompliments d’aquestes normes no serien més que desviacions provocades per un context de la societat poc propici que contamina els humans. Certament la influència negativa d’un context poc propici a l’estudi no beneficia gens i per tant aquesta norma és certa, però això no fa certs els dos paradigmes anteriors.

Finalment el rebuig a la memorització que preconitzaven també l’hauríem de matisar. Certament les tècniques pedagògiques tradicionals eren absurdes i no acomplien els objectius docents, ja que entendre els conceptes i el situar-los en un context és fonamental per a l’aprenentatge, però l’ús i exercitació de la memòria també és una eina necessària.

L’Escola Nova al País Valencià






Rafael Altamira


Al País Valencià es van començar a difondre els principis pedagògics de la Escola Nova en les diverses trobades de mestres que es feren a partir del 1902, anomenades “Conferències per a Mestres”, i que servien als docents per informar-se dels nous corrents pedagògics europeus. Una de les entitats més actives fou l’Associació de Mestres de Castelló, que va organitzar diverses colònies escolars tant a la muntanya com a la platja, en uns moments que el bany col·lectiu era poc freqüent entre la població. El 1923 també organitzaren els Cursos de Perfeccionament per a mestres. Una altra entitat prou activa fou la Unió Pedagògica Escolar d’Alacant que també va muntar nombroses activitats. La principal realització pedagògica, però, fou la inauguració el 1913 a Alacant del Jardí-Escola, gràcies a Rafael Altamira, llavors director general al Ministeri d’Instrucció Pública i un membre actiu de la Institución Libre de Enseñanza a Madrid. El seu director, Ricard Vilar, s’inspirava en l’experiència del jardí urbà a l’aire lliure del Dr Kerton a Brussel·les.

Com al Principat, la renovació pedagògica va anar acompanyada de diversos intents de recuperació nacional. Per exemple, era habitual la celebració de concursos literaris a les escoles. El 1918 l’Ajuntament de València demanava la creació de càtedres de valencià a la universitat. El 1921 era l’associació Nostra Parla qui sol·licitava a l’ajuntament que impartís les classes de les seves escoles en la llengua del país. I el 1922 la Diputació de València anava encara més enllà exigint la plena oficialitat del valencià.

Amb la Segona República hi hagueren moltes altres experiències renovadores, de les quals s’han de destacar l’Escola Cossío i l’Institut-Escola, ambdues a la capital. El 1933 els mestres reunits a les jornades pedagògiques fetes per la Federació de Mestres de Llevant, van treure unes conclusions sobre la llengua a les escoles molt similars a les que havien arribat els mestres catalans reunits a l’Escola d’Estiu de Barcelona l’any anterior, fet que els empenyia a exigir el català com a llengua vehicular de l’alumnat i el professorat. La col·laboració entre els mestres valencians s’havia de veure incrementada a partir del 1934 amb la creació de l’Associació de Mestres Valencians.


L’Escola Nova a les Illes



A les Illes es va fer sentir especialment la influència de la Institución Libre de Enseñanza de la mà d’Alexandre Rosselló. Paral·lelament la voluntat de recuperació nacional catalana també va ser present en l’obra dels mestres. Els principis de l’Escola Nova van començar a difondre’s gràcies als viatges a diversos països europeus que becaven la Diputació Balear i l’ajuntament de Palma. També foren importants els contactes constants amb les iniciatives que es duien a terme a Catalunya.

Al contrari de la resta dels Països Catalans, aquí les empreses renovadores tingueren lloc fonamentalment en el sector públic; de fet l’Escola Normal de Palma era el nucli dur del magisteri renovador mallorquí. Va destacar-ne la catedràtica Conxa Majano, que va estendre entre els mestres de les Balears la teoria i la metodologia de les noves pràctiques pedagògiques. Un altre focus de difusió de les experiències europees i americanes va ser El Boletín Pedagógico, que impulsava Joan Capó, inspector de l’ensenyament primari. El 1920 Capó va estar a punt d’organitzar un important esdeveniment a Palma que hauria reunit la flor i nata dels renovadors pedagògics de l’estat espanyol, però l’intent va fracassar per l’oposició fèrria dels poders conservadors mallorquins que constituïen la jerarquia eclesiàstica i els terratinents.

Aquests van ser, de fet, els principals enemics de la modernització illenca. Va destacar-ne especialment el bisbe de Palma Joan Campins (i després el seu successor Rigobert Domènec), el qual va engegar una gran campanya en contra de no només la difusió dels nous principis de la pedagogia europea, sinó en contra de la difusió de qualsevol moviment d’esquerra en general. Certament entre els objectius de l’Escola Nova hi havia la formació de futures generacions que tinguessin criteri propi i fossin sensibles a la democràcia: dues conseqüències que amenaçaven el control tradicional de les èlits conservadores. El magisteri renovador de les balears va entrar en una guerra pel control de l’educació contra els poders fàctics, tot i que sabien que la tenien perduda des de bon principi

Malgrat tot, però, van aconseguir fer conèixer al professorat illenc les diverses experiències actives europees. A més l’activitat de les colònies va ser molt ben rebuda i això col·laborà a l’expansió d’un nou moviment al marge dels poders tradicionals que fou l’escoltisme.




L’Escola Nova a Catalunya



Fou a Catalunya, però, on el moviment de l’escola nova o escola activa va poder desenvolupar-se més durant el primer terç de segle. L’adhesió generalitzada de la classe dominant, una potent burgesia industrial, als nous corrents culturals europeus va obrir les portes de totes les institucions públiques i privades als nous corrents pedagògics que se seguien al país. Després dels episodis de la Setmana Tràgica i del Lerrouxisme no fou estrany que la burgesia catalana recolzés el moviment ja que, des del seu punt de vista, tenia clar que calia educar la classe obrera si volia civilitzar-ne el seu comportament.

També s’ha de tenir en compte que el seu desenvolupament va néixer de la mà del moviment noucentista, que a més del nou catalanisme preconitzava una regeneració transversal de tots els àmbits socials: la política, la societat, l’art, la pedagogia… Sempre des de la raó científica i desapassionada.

Vista la incompetència de la pedagogia tradicional per formar la població (l’analfabetisme al tombant de segle era del 50%), l’escola nova prometia educar verdaderament la societat i així transformar-la en persones crítiques i autònomes. Per això aviat començà a comptar amb el recolzament ideològic i econòmic de les diverses institucions de govern com ara les diputacions, la mancomunitat i els anys trenta la Generalitat. Això no vol dir, no obstant, que aquest nou corrent pedagògic estigués al servei dels poders econòmics. El moviment era molt plural i en podem distingir tres grans corrents principals:

El vinculat a la dreta nacionalista i amb el suport de la Mancomunitat. En formaven part Joan Bardina, Joan Palau Vera, Alexandre Galí…
El corrent de centre-esquerra sorgit del catalanisme republicà que fou el majoritari i calà sobretot en el professorat públic. Fou el que utilitzà la Generalitat republicana per crear el nou sistema educatiu. Hi pertanyien Rosa Sensat, Artur Martorell, Joaquim Xirau…
I el corrent obrerista, que criticava el reformisme dels altres.



Alexandre Galí





Artur Martorell





Joaquim Xirau





Rosa Sensat




L’autèntic esclat dels principis renovadors tindrà lloc, a Catalunya, durant l’etapa republicana que es detalla en altres apartats d’aquest web.

Altres articles d'interès: